Va ser a principis del Segle XIII quan a Palència, Salamanca i Cervera es van fundar els "Studium Generale", precedents de les actuals Universitats. En aquests "Estudis Generals", i en els que es van anar creant, hi acudien joves de tota condició entre els quals van sorgir els SOPISTES, predecessors dels actuals tunos.

Els sopistes eren estudiants pobres que amb la seva música, simpatia i picardies recorrien pensions, convents, carrers i places a canvi d'un plat de sopa (cosa que els va atorgar el nom), i d'unes monedes que els ajudaven a afrontar les despeses dels seus estudis. Quan es feia de nit i un cop havia sonat la campana de queda o recollida, sortien a rondar balcons per a enamorar a les dames que pretenien. Rebien el nom de sopistes perquè d'ells es deia que vivien de la 'sopa bova'. Anaven sempre a tot arreu amb una cullera i una forquilla de fusta, que els permetia menjar en qualsevol lloc on es presentés la ocasió. Aquests coberts de fusta eren els seus distintius, i actualment són el símbol de totes les Tunes Universitàries.

Aquest fenomen generalitzat, els membres del qual representaven la bohèmia universitària vivint com a joglars i trobadors, fa que avui en dia la Tuna sigui la tradició universitària més antiga del món.

La primera referència escrita a aquests sopistes dada de l'any 1300 i va aparèixer en el "Liber Constitutionem" de la Universitat de Cervera, a Lleida, on es prohibien les rondes nocturnes dels escolars i es condemnava als rondadors a la pèrdua dels instruments, ja que trencaven el silenci i descans de la ciutat. A partir d'aquest fet es podria dir que els inicis de la Tuna són catalans, com així es pot veure en el primer text escrit que ens referencia. Això ho vull matisar per a tots aquells ignorants o desafortunats en cultura, que ens intenten titllar o ens prejutgen de feixistes, i al mateix temps es comporten com a tals.

De la mateixa època és l'obra "Razón de amor y denuestos del agua y el vino", l'autor de la qual es presenta en la introducció: "Un escolar la rimó, que siempre dueñas amó". En aquesta obra es fa referència a les cintes d'amor que llueixen sobre la capa de l'escolar, per una de les quals una dama reconeix al protagonista en la foscor de la nit.

L'Arxipreste d'Hita va compondre més de deu càntars per a "escolares que andan nocheriegos e para muchos otros por puertas andariegos", i en el seu "Libro del buen amor" fa més referència d'aquests estudiants:

Va ser durant el segle XVI quan es van formar les Tunes tal com les coneixem avui en dia. Els sopistes es van acollir a la "Instrucción para bachilleres de pupilos" dictada el 1.538, norma que oferia lloc on viure als estudiants que no s'ho podien pagar. En aquestes no es podien mesclar diferents estudis i eren dirigides pels estudiants més antics, als que s'anomenava "bachilleres de pupilos", i a més havien d'ajudar en els estudis als "bobos" o estudiants nous. Aquestes cases eren, per les seves característiques, habitades majoritàriament per sopistes, i en el llibre "La vida del Pícaro Guzmán de Alfarache" trobem:

" . . . habían venido a la Universidad; jamás se les caían las guitarras de las manos, daban mucho entretenimiento, cantaban muy bueno sonetillos y siempre tenían de nuevos, y los sabían hacer muy bien y pasar el instrumento".

Així, els pupils que volien formar part dels grups de sopistes, es convertien en escuders d'aquests a canvi de que els instruïssin en el seu art, cosa que permetia als sopistes portar una vida similar a la dels estudiants rics. Els nous membres, degut a la seva inexperiència, eren el centre de les bromes dels seus mestres, però un cop finalitzat el pupil·latge, el nou era admès com un més, i així en el llibre "Historia de la vida del Buscón" de Quevedo, es fa referència a aquestes costums que encara avui perduren:

"Viva el compañero, y sea admitido en nuestra amistad; goce de las preeminencias de antiguo; pueda tener sarna, andar manchado y padecer el hambre que todos!".

Tal com molt bé expressa D. Emilio de la Cruz y Aguilar en les seves "Chrónicas de la Tuna", "A pesar del paso y cambio de los tiempos, los tunos siguen siendo viva credencial de la juventud de siempre, los mismos antiguos juglares y trovadores escolares que siguen en el mester, los entrañables y nocheriegos universitarios que, desde hace muchos siglos, sucediéndose a sí mismos, recorren rondando el mundo, cultivan los instrumentos populares y practican un género de música entroncada directamente con las albadas medievales o los cantos escolares pobres, testificando así este fenómeno cultural único . . . "

Finalment, recordar a Jiménez Catalán i Sinués i Urbiola, historiadors de la Universitat de Saragossa, quan deien que:

" . . . de estas comparsas de tunos y sopistas salieron hombres que gobernaron país y ocuparon puestos preeminentes en las letras, la política y el foro".

TORTILLA
(agraïment a la Tuna de la UPV de Telecomunicacions)